No desconnecto

Malgrat les vacances, em costa desconnectar.

Amb la que baixa, no puc deixar de llegir la premsa i seguir els auguris que porten les notícies.

Fa dies que no n’hi ha ni una de bona.

Des del punt de vista econòmic tot sembla abocar a la catàstrofe y des del punt de vista polític al desastre.

Sort que tenim el país que tenim.

El turisme tal vegada no ens arreglarà els problemes però segur que ens ajudarà a trampejar la tardor i el llarg hivern.

Mentre la borsa s’ensorra i el
bonus espanyol marca màxims històrics, els turistes han tornat.

Es la nostra manera d’exportar i fer calaix.

Ha estat així durant molts anys i esperem que duri.

I, entre tant, allò que sembla inevitable, esperem que passi de pressa.

Necessito vacances

Tinc escassos coneixements d’economia, però allò que està passant darrerament em té veritablement preocupat.

Aquesta cosa que en diuen “els mercats” té un sistema de funcionament que em desconcerta, llevat que algú ens estigui donant gat per llebre o amagant l’ou.

Vegin sinó. Itàlia es suma a la llista dels països que tenen problemes econòmics i el diferencial del deute espanyol respecte de l’alemany bat records històrics i la borsa se’n va en orris. Es a dir, li passa com a aquell a qui li cau una avellana al peu i li surt sang de l’orella.

I no passa res, perquè Espanya no és Grècia, ni Portugal, ni Irlanda.

Vostès ho entenen?

Doncs jo no.

A aquestes alçades ja no entenc res.

Només sé que a base d’estirar més el braç que la màniga estem endeutats fins a les orelles i molts, incloses les administracions públiques, ja no poden pagar els deutes.

Però fins aquí.

La resta em sembla un embolic de dimensions còsmiques que no puc entendre.

Serà que necessito unes vacances i desconnectar per, a la tornada, veure-ho una mica més clar?

No ho sé, però amb el seu permís ho provaré.

Fins a la tornada amics.

Coproductors o pirates?

A propòsit del que està passant aquest dies a la SGAE crec que resulta oportú fer un comentari sobre els drets d’autor i comparar la situació del nostre país en relació amb altres.

Si centrem la qüestió en l’àmbit del cinema, atès que segurament és el que ha fet més soroll en contra d’allò que en diuen la “pirateria”, cal dir que ens trobem davant d’un fenomen peculiar vist que els autors espanyols tendeixen a voler un tracte similar al que exigeixen els nord americans que en aquest terreny són el referent. Però la primera cosa que cal constatar és que aquí les coses no són com a Amèrica. Aquí, només cal veure els crèdits de les pel·lícules per adonar-se que la producció s’entén d’una altra manera. Allà corre a càrrec d’inversors privats que posen els seus diners en un projecte cinematogràfic com qui inverteix en qualsevol altre negoci, per obtenir diners. A casa nostra un productor s’assembla més a un gestor de diners públics que, davant d’un projecte, es dedica a obtenir subvencions, invertint la mínima quantitat necessària per finançar la col·lecta entre els Ministeris, les Comunitats Autònomes i fins i tot les Diputacions i els Ajuntaments, cosa que es pot constatar veient els primers minuts de cada film.

Es a dir que aquí el “glamour” va a compte dels pressupostos públics.

En aquest escenari, els ciutadans, al menys els que paguen impostos, en el fons, són coproductors artístics des del moment que contribueixen a posar els recursos públics amb els quals es financen les pel·lícules de les quals els autors reivindiquen el dret exclusiu a percebre els resultats de la inversió feta amb els diners de tots. Com la majoria dels perceptors de subvencions, la gent del cinema creuen tenir el dret a obtenir els diners públics i a utilitzar-los com si fossin diners privats, perquè ells són els que fan cultura i sense ells i sense els ajuts que reben aquest país no produiria cap pel·lícula i des del punt de vista cultural deixaria d’existir. Per tant, en la seva versió, si Espanya ha d’ocupar un lloc en el món cultural cal que l’estat i les institucions es rasquin la butxaca.

Però com que les misèries no van mai soles, els ciutadans, a més de productors involuntaris o inconscients a través de les administracions, a sobre paguem el cànon sobre qualsevol suport que admeti una còpia digital de qualsevol cosa, de manera que, tant si fem còpies com si no les fem, paguem a l’avançada per poder-les fer i, en cas de fer-les, ens diuen pirates, i això no és just.

Els nord americans segurament tenen tota la raó quan es queixen de la manca de respecte dels drets d’autor, però aquí, si la industria cultural vol el mateix tracte, tal vegada caldria exigir-li que financi els projectes amb els seus diners i que renunciï a les subvencions i altres ajuts públics, perquè mentre les seves creacions siguin pagades amb els diners de tots aquí no hi pot haver pirateria sinó ús compartit d’una cosa que és de tots.

Per a què ha de servir la política?

Per molta indignació que hi hagi al carrer no crec que per donar satisfacció a les reivindicacions dels manifestants ningú es plantegi reformar la constitució.

Tenim un sistema democràtic imperfecte. Qui ho dubte? Però la democràcia té les seves exigències, i la més fonamental de totes consisteix en tenir unes regles de joc.

Escoltant i llegint les propostes dels indignats ningú no pot quedar indiferent. Algunes són veritats com punys i altres formen part de l'essència del sistema. Ara bé, per molt enfadats que estiguin, la cridòria no és el mètode.

Agradi o no, els partits polítics estan pervistos a la carta magna com els instruments de la ciutadania per expressar el pluralisme polític, concórrer a la formació i manifestació de la voluntat popular i ser l'instrument fonamental per a la participació política. No hi ha alternatives i ni els grups de pressió, ni els moviments socials no estan previstos per a substituir-los.

Diu la dita popular que tots els camins porten a Roma, però això no vol dir que qualsevol camí porti a l'èxit. Per canviar el sistema no n'hi ha prou amb dir que s'ha de canviar sinó que a més s'ha de fer. Si els actuals partits creuen que no els representen la primera cosa que han de fer és procurar que els que governin en el futur els representin i que apliquin els seus principis.

Per tant, als indignats només els queden tres camins: convertir el seu moviment en un partit polític, promoure la participació de tots els seus membres en els partits ja constituïts o optar per la via de la revolució.

Evidentment cadascú és lliure d'escollir el camí que més li convingui però, una vegada proclamats els principis en manifestos i pancartes, crec que una petita dosi d'intel·ligència aplicada a la resolució del problema porta inevitablement a participar d'una manera activa en política, sobre tot si a més d'estar indignats creuen honestament que la seva recepta pot millorar la vida de la resta de la gent.

Perquè si no és per a això, per què serveix la política?

I si tornessim a començar?

Ara que els indignats sembla que tornen a casa aniria bé que les administracions i els seus responsables es plantegessin el paper que han de jugar en una societat a la que s’ha fet creure durant anys que allò que és públic els arreglaria la vida, una vegada que els ciutadans s’han adonat que ningú no regala res. I l’administració pública tampoc.

En aquesta nova etapa que comença amb les eleccions municipals del 22-M valdria la pena fer una reflexió profunda i entendre què espera la societat moderna d’una estructura de poder que, en termes econòmics, costa un ull de la cara. Ara tothom ja sap que la versió moderna del Robin Hood que cobra els impostos als rics i redistribueix la renda entre els pobres, és un monstre amb tants tentacles com capelletes, i tantes disfuncions que ja no se la creu ningú.

Perquè cal tenir clar que gastar és una cosa i construir una societat justa és una cosa molt diferent, encara que a la despesa pública li posin l’etiqueta de “social” o qualsevol altra.

En un país com el nostre els primers que paguen impostos són els pobres i la recaptació, per molt que diguin, encara es distribueix segons criteris i interessos que sovint contradiuen de forma flagrant el discurs amb que es justifiquen. Això sense tenir en compte les “desviacions de l’interès general” com en diuen a la corrupció política i administrativa, que fa desaparèixer els fonaments ètics de la despesa pública.

Penso, per tant, que unes administracions arruïnades i una ciutadania a l’expectativa de canvis profunds són un combinat perfecte per fer les coses d’una altra manera, des de l’arrel. Repensar cada municipi en funció de les necessitats dels ciutadans, fer els pressupostos des de zero, analitzant l’origen dels diners que es recapten i la seva aplicació en allò que realment és necessari, sense prejudicis ni idees preconcebudes. Tornar a definir el concepte de servei públic i les bases de la seva sostenibilitat. Repensar l’estructura administrativa de les corporacions, desmuntant sistemàticament la burocràcia i transformant-la en serveis al ciutadà. Introduir en ajuntaments, consells comarcals i diputacions sistemes de gestió que facin les seves resolucions previsibles, garanteixin la qualitat dels serveis que presten i donin seguretat als ciutadans.

I fer-ho en positiu, sense anar contra ningú, amb l’autoritat que han donat els electors i la serietat que exigeixen el contribuents.

La selva guanya terreny

La setmana passada es va celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient i en un acte commemoratiu de l’efemèride la ministra del ram es vantava de que Espanya, en 20 anys, havia generat 4.700.000 hectàrees de bosc. Per fer-se una idea de la magnitud valgui a dir que la xifra representa quasi 8 vegades la superfície de la província de Girona.

I això que a la ministra li fa tanta gràcia suposo que a molta gent li deu semblar una tragèdia al constatar la quantitat de sol que ha esdevingut improductiu.

Són maneres de veure les coses.

A alguns, veure créixer la superfície de bosc en detriment del sòl dedicat a l’agricultura els sembla que retorna la terra al somni d’un món feliç que segurament només existeix a la seva imaginació. Per a altres, la invasió de la forest és vista com el retorn a la selva.

Sigui com sigui, és evident que el bosc pot ser un bon indicador de la qualitat ambiental d’un territori però ja no és una font de riquesa econòmica per a la gent, si no és que tornem al sistema de vida en el que la llenya o el carbonet eren la principal font energètica de les llars.

O és aquest l’objectiu?

Tornen les "cesantías"

Hi ha una diferència teòrica entre exercir un mandat representatiu i fer una feina. Per entendre-ho d’una manera senzilla es pot dir que els que guanyen unes eleccions reben l’encàrrec de representar a aquells que els han elegit i dirigir en nom seu una institució democràtica (per exemple un ajuntament) fixant objectius segons el programa electoral amb el que es van presentar. Però els càrrecs representatius no són elegits per fer una feina. La feina la fan els funcionaris, no els polítics.

D’aquí que, en tota institució democràtica hi hagi dos nivells d’actuació: un nivell polític, de caràcter merament representatiu, i un nivell administratiu, en el que els funcionaris fan funcionar les institucions segons allò que preveuen les lleis que regulen les seves tasques i competències. Normalment els funcionaris obtenen el seu càrrec aprovant unes oposicions, no guanyant unes eleccions.

Per tant, un càrrec polític en cap cas no és un funcionari de la institució per la qual ha estat elegit, encara que hi ha funcionaris (molts) que es presenten a les eleccions i són elegits, però no per a fer de funcionaris sinó de representants polítics. Ara bé, a base de confondre les coses, sigui per ignorància o per interès, el cert és que hi ha molts polítics que, una vegada guanyades les eleccions, s’integren en les institucions talment com si haguessin guanyat unes oposicions i es posen a fer de funcionaris buscant un “modus vivendi” que els permeti dedicar-se plenament a la política i guanyar-s’hi la vida.

I mentre ha durat el compte de la lletera ningú no ha fet massa escarafalls, però ara que pinten bastos valdria la pena revisar les coses per posar-les allà on pertoca, tenint en compte algunes idees bàsiques:
1. Ningú no està obligat a dedicar-se a la política. 2. Representar als ciutadans i treballar a l’administració són coses diferents. 3. Hi ha càrrecs que requereixen una especial dedicació i justifiquen un sou. 4. A la resta de supòsits als polítics els han de ser rescabalades les despeses que els comporti l’exercici de les seves funcions. 5. I qui vulgui ser funcionari que no faci trampa i vagi pel conducte legal.

La qüestió no és una broma. Amb el resultat electoral del dia 22 de maig, es calcula que entre polítics no elegits, càrrecs de confiança i gent “posada a dit” en ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes, a partir de l’11 de juny hi haurà unes 40.000 persones que es quedaran a l’atur (mentre altres que són funcionaris i tornaran als seus llocs), en una imatge descarnada d’una realitat pròpia del segle XIX (les “cesantias”) que es perpetua en el segle XXI.

S'ha acabat la gresca

En els últims anys algú havia volgut fer creure a l’opinió pública que tot allò que gasten les administracions públiques pot portar l’etiqueta de “despesa social”. Amb aquesta excusa els pressupostos d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, autonomies i el mateix estat han crescut com un globus fins al punt que no és exagerat parlar de la bombolla de les despeses públiques.

Emprant la denominació de “despesa social” com si fos un talismà, s’han inflat els pressupostos com si els diners públics, en lloc de sortir de les butxaques dels ciutadans, s’alimentessin per art d’encantament com la bóta de Sant Ferriol. I ha durat fins que la gent ha dit prou.

A aquestes alçades de la vida tothom sap que cada despesa de l’administració s’ha de pagar. D’una manera o altra, però sempre s’ha de pagar. En èpoques de bonança econòmica, a més dels impostos, amb les plus vàlues i altres miratges, i en temps de vaques magres esgarrapant d’allà on es pugui, si cal de la misèria, amb l’excusa de la solidaritat o qualsevol altra.

Però vet ací que a vegades el llenguatge traeix l’inconscient i quan el nou govern ha hagut de començar a reduir despeses els que les havien introduït en el pressupost han parlat de retallades, evidentment acompanyades de la paraula socials per posar més èmfasi a l’expressió, sense tenir en compte que precisament “retallar”, segons el diccionari, vol dir “tallar allò que sobra”, és a dir l’excés, allò que ultrapassa la mesura, en un exercici descriptiu involuntari que ha delatat clarament la seva jugada, posant en evidència que en els últims anys s’ha aprofitat la gestió del pressupost per estirar més el braç que la màniga, generosament, segons aquella teoria segons la qual per posar una grapa en un paper és millor que ho facin dues persones que no pas una, perquè entre dos queda més ben enganxada.

Però la cosa ha arribat fins aquí! Ha costat, però aquest diumenge l’electorat ha dit que s’ha acabat la gresca, sigui social o no. I, oh paradoxes de la vida, als guanyadors els tocarà la feina ingrata de desinflar el globus, de punxar la bombolla o com se’n vulgui dir, fins a aprimar l’administració pública al nivell que sigui sostenible per un país com el nostre, senzillament posant-la a la mida que entre tots podem pagar, que no per això ha de ser pitjor que una altra.

Ah! Me’n oblidava. I aprofitar l’ocasió per fer neteja, que sota la catifa hi deu haver molta brossa.


Apa! A votar falta gent!

Si la capacitat de mobilització de la gent és indicadora d’alguna cosa és evident que en aquest país estem fotuts. Per no mobilitzar-se aquí no ho fan ni els sindicats, ni els que estan aturats. Tot just ahir van sortir de casa uns quants milers de manifestants per demanar democràcia real i protestar contra el sistema financer a qui atribueixen tots els seus mals.

Tanmateix, si la capacitat de rebel·lar-se emprenent solucions per compte propi pot ser considerada com indicadora d’alguna altra cosa, en aquest país encara estem més fotuts. Sense certeses i assumint riscos aquí tampoc no es mou ningú.

Com pot tirar endavant un país apàtic, en el que ningú no té la culpa de res i en el que la majoria espera que li resolguin els problemes els altres?

Som un país pobre d’esperit i de butxaca que, a sobre, està endeutat fins a les orelles. No tenim petroli ni matèries primes. La nostra agricultura depèn absolutament dels ajuts europeus. La indústria o bé fabrica productes de poc valor afegit o depèn de tecnologies alienes. Quan deixem de posar rajols, en la única cosa que excel·lim és en la producció d’aturats. Tenim sort que, gràcies als conflictes dels nostres competidors de la ribera sud de la Mediterrània, enguany continuarem tenint turistes.

I en aquest escenari ens enfrontem a unes eleccions municipals (i autonòmiques a la resta de l’Estat) en les que tots els candidats, després d’anunciar que la seva prioritat és l’atur, han competit en vendre fum i en explicar el conte de la lletera, demostrant que també en aquest aspecte estem fotuts. Quins governs ens ofereixen? I quines administracions més galdoses.

No he vist ni llegit ni una sola proposta que parli d’estalviar, ni d’optimitzar, ni de racionalitzar els recursos disponibles. Ni tant sols he sentit que cap dels candidats es comprometi a pagar als proveïdors, o a reduir la burocràcia, o a lluitar contra la picaresca, que és com aquí en diem a la corrupció.

Vaja com per que el diumenge vinent sortim tots a votar en massa, entusiasmats amb la seguretat de que, en el millor dels casos, tindrem quatre anys més del mateix, només que més endeutats i més pobres.

Sempre ens quedarà el Tarlà

En menys d’una setmana de campanya electoral els candidats als diferents municipis ja han fet propostes per omplir una enciclopèdia de despropòsits. Algunes perquè fan referència a coses que mai no han estat competència dels ajuntaments i que, llevat que el sol un dia d’aquests surti per ponent, no ho seran mai, altres perquè no hi ha ajuntament, per ric que fos, que les pugui pagar i la majoria perquè, en l’estat actual de les finances municipals, són de compliment absolutament impossible, fins i tot en el cas que els toqués la rifa.

Fins ara no he sentit ni una sola proposta que permeti pensar que el candidat de torn sap allà on s’ha posat o que tingui la més remota idea de la situació de l’ajuntament que vol governar.
I crec que no hi ha dret. Les eleccions no són una broma ni un concurs per veure qui la diu més grossa. Els resultats de prendre-se-les a la lleugera amb la frivolitat que permetien els temps de les vaques grasses és el que podem veure arreu del país. L’ajuntament que no està en fallida ho estarà abans no s’acabi l’any i això no obstant, ignorant aquesta realitat, n’hi ha que es presenten a les eleccions anunciant que si els voten encara l’acabaran d’arruïnar.

I em pregunto a quin país vivim.

Amb aquest panorama el proper dia 22 serà molt difícil sortir de casa per anar a votar. Si la campanya no comença a virar cap a la seriositat, i els candidats no ofereixen res millor que fer bertranades i estirar més el braç que la màniga m’imagino que guanyarà l’abstenció, i tal com van les coses d’aquest país és la última cosa que ens faltava.

Si els que s’ofereixen per a governar no es guanyen la confiança de la gent i els ciutadans es desentenen definitivament de la política, fins i tot de la municipal que és la que tenen més a prop, el futur col·lectiu començarà a pintar molt negre.

Sort que a Girona sempre ens quedarà el Tarlà.

tarla
El Tarlà de l’Argenteria